Apunt al natural: La plaça de Castella vista des del bar Sol

LA PLAÇA DE CASTELLA VISTA DES DEL BAR SOL

Recolzada a la paret del carrer Balldonzella, façana del bar Sol, observo detingudament el meu voltant.

A mà esquerra veig el carrer de la meva universitat i, més a prop, la biblioteca, amb els habituals skaters fent les seves cabrioles. El bar Sol sembla tancat, però a través de les reixes m’arriben sons que, deduiexo, són veus amortiguades.
Em fixo llavors en un bonic edifici que s’alça al meu costat i en el qual mai havia reparat fins ara. És de color beix, sembla restaurat i les balconades estan d’allò més aconseguides, cadascuna d’elles decorada amb gran detall. Per un moment m’oblido de tot el que m’envolta i penso en la gran quantitat de cases antigues que hi ha a Barcelona. La imaginació vola i em transporta a l’època en què devien ser construides, mentre que imatges de persones que hi vivien passen davant els meus ulls. Realment l’antiguitat és fascinant. Però el meu estat d’ensomni es trenca amb el plor insistent d’un nadó, arrancant-me d’una sotregada del meu món de fantasies i tornant-me a la realitat. Sóc absorbida de nou pel bullici de la ciutat, mentre els sons i les olors m’invaeixen.

És estrany, em sento petita i insignificant. No sóc ningú, simplement una integrant més d’aquesta enorme massa que és la societat. Un sentiment de soledat m’invaeix, i per combatre’l busco la mirada de la gent que passa. Algunes persones m’observen encuriosides, es deuen preguntar què escric, d’altres passen com si no existís, i una velleta em somriu amablement; no sé per què, això em recomforta.
És curiós el pas minúscul que hi ha entre conèixer o no algú. Fins un moment determinat tu i aquella persona heu sigut desconeguts, i amb uns segons, deixeu de ser-ho per sempre. Sovint fins i tot penses com pot ser que la vida no t’hagi creuat amb ella abans. En fi, la vida és un misteri.

De sobte, una trucada. És la Laura, que es troba a l’altra banda de la plaça. No la veig des d’on sóc, i em pregunto què li passarà. Entre riallades, la Laura em diu que m’acosti al centre de la plaça, que ja veuré. Dit això penja, i jo, encuriosida, m’acosto el suficient per visualitzar un home al mig de la plaça. És calb, gras, i no duu la camiseta. Aquest, comença a cantar i ballar, i a mi m’agafa un atac de riure. Llavors procedeix a baixar-se els pantalons i, quan s’ha assegurat que tota la plaça li ha vist els calçotets, es vesteix i es disposa a marxar. Un altre home, que identifico com el seu amic, es reuniex amb ell rient. Vist aquest espectacle, m’encamino de nou cap a la universitat, mentre les riallades de la gent m’acompanyen una bona part del camí.